Jorge Semprún Maura

És massa aviat per calibrar amb precisió l’abast literari i polític de Jorge Semprún (1923-2011). I és clar, no ens hi ajudarà l’allau d’elogis no gaire sincers d’una gran part del periodisme nostrat, que sempre el considerà un outsider afrancesat o, potser millor, un refinat apàtrida. En suma, un espanyol per casualitat, que és quelcom que no es perdona per aquestes llars.

Més dubtoses encara són les reflexions d’aquells que insisteixen a remarcar l’evolució política de l’escriptor des d’un comunisme sectari a un liberalisme “antitotalitari”, iniciada amb la seva expulsió del PCE, el 1965, per les seves diferències amb la línia programàtica marcada per Santiago Carrillo. Cert, amb els anys Semprún esdevingué un anticomunista, però no a la manera d’un Koestler o un Víctor Alba: d’aquests, no l’interessà la lluita fanàtica a la “doctrina del Mal” (Silone) ni en va compartir la dretanització. Sempre s’esmerçà a formular una crítica raonada a la “religiositat comunista” del període de l’estalinisme, conservant-ne, tanmateix, un record de nostàlgia i d’admiració per aquells militants dels anys cinquanta i seixanta que estaven disposats a donar la seva vida al partit. L’enyorança d’aquesta autenticitat humana i política en nom d’un ideal que considerava equivocat, va ser el cap solt que Semprún mai no va acabar de lligar ni a la seva obra ni a la seva trajectòria personal. En aquest sentit, l’Autobiografía de Fedérico Sánchez (1977) no acomplí amb l’intent, no ja de descriure la seva experiència al PCE, sinó d’exorcitzar-la i alliberar-se’n. És per això que no pogué acomiadar “Federico Sánchez ” i l’hagué de tornar a ressuscitar a Veinte años y un día (2004), una novel·la en què no amagà la nostàlgia pels que considerava els millors anys de seva vida i les persones més valentes que hi conegué: els dels PCE i els seus camarades.

Contràriament a la imatge d’anticomunista sense fissures que la premsa està donant de Semprún, és precisament aquesta basculació entre la condemna intel·lectual de la ideologia comunista i l’adhesió al seu llegat militant i moral, una de les claus per entendre’n l’obra literària i, potser, la mateixa vida.

 

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Biografies i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.