L’escàndol de les residències i la gent gran

Guió de la sessió ACIM Sarrià del 29 d’octubre de 2010 amb Pedro Jesús Fernández

Antoni Montserrat

Els desastres que ha provocat la COVID-19 a les Residències encara ni estan acabats ni comptabilitzats adequadament

Queda clar: que el seguiment mèdic dels residents no arribava ni a atenció pal·liativa. No podia enfrontar-se a una epidèmia. Afany de lucre com a criteri, empreses de serveis múltiples, no especialitzades, fons d’inversió, complicitat amb l’administració convergent (Mutuam, etc.)

Cal abastar la qüestió amb tota la seva intensitat: els vells eren un aspecte més de les cures a càrrec de dones de la família o personal, gairebé sempre femení, mal pagat i precari. A les residències, igual. És tot el sistema de cures que cal contemplar. No cal continuar amb el sistema de residències-moritori si la gent gran pot mantenir vida personal independent. L’atenció domiciliària està també cada cop més en mans d’empreses del mateix tipus. Però les residències ha d’estar estretament vinculades al Cap corresponent.

Es tot el model de vida que cal canviar. Quan deixes de ser productiu, en el sentit d’explotat per a l’obtenció de benefici, esdevens un destorb, ets marginat. D’ací també la lluita per privatitzar les pensions i sobretot passar-les del sistema de repartiment al de capitalització. Ja hem vist el desastre de Xile, en què les pensions del tàndem Pinochet- Milton Friedman han quedat reduïdes en no-res creant una crisi social insuportable. Encara sort que els trets conservadors dels nostres vells en fan una bossa de vots per a la dreta. Per això el Pacte de Toledo, per amagar a través de la negociació les retallades i l’abandó de la recerca d’una solució. Els vells se’ls invisibilitza en aquesta societat de l’instant i de la imatge.

Deia Pedro Jesús Fernández en un article recent:

la pandèmia les ha convertit, més que mai, en protagonistes involuntàries dels despropòsits d’alguns governs que han prioritzat l’atenció de les persones més joves que no pas de la gent gran, que va ser abandonada a la seva sort.

No cal recordar les recomanacions dels responsables de la sanitat de la Comunitat de Madrid, governada pel PP.

les retallades en sanitat portades a terme per governs de dretes i la privatització de serveis com les residències són allò que ens explica l’enorme mortaldat de centenars de milers de persones grans, residents en aquests centres assistencials desbordats i amb greus deficiències de funcionament, malgrat els professionals, per manca de recursos de tota mena, també humans.

És molt dur, però hi ha qui ha denunciat que molts residents no només han mort per la manca de l’atenció necessària per evitar les conseqüències de la pandèmia, sinó també de fam.

Els familiars no podien visitar els seus per les restriccions existents per evitar la propagació de la pandèmia, i això ha suposat l’abandó de persones grans que no van rebre l’atenció que requerien i no van ser derivades als hospitals per rebre el tractament mèdic que necessitaven.

Cal apostar per la creació de residències públiques i recuperar les gestionades per entitats privades, ja que la cura i la salut de la gent gran no han de ser el negoci de ningú.

És vergonyós que a Catalunya, segons el mapa de Serveis Socials de 2018, el total de places sigui de 64.093, de les quals només 10.298 són públiques.

Canviar la situació no és impossible, si bé es necessita voluntat política per aconseguir un model basat en l’atenció a la persona i evitar que situacions com les que s’han viscut no tornin a repetir-se en el futur.

En un recent article es denunciava un cas, el de la Residència de Calafell, que ha hagut de ser intervinguda, i en aquests mateixos dies, tres residències més també hi ha estat. En total la Generalitat ha intervingut 21 residències. Però quan el mal ja està fet. No hi ha hagut autèntica presa en mà per part de la Generalitat del problema, no es fan prou proves al personal de les residències que és per on entra la infecció i de fet no es detecta la infecció fins que arriba als residents, perquè com sabem a les persones més joves la infecció sovint és asimptomàtica.

Cal no caure en el pur individualisme i demanar simplement que les persones grans es mantinguin a les seves cases mentre es puguin valdre per elles soles, amb ajut extern o sense. Hem de tenir present que el mateix model de negoci de les residències es reprodueix en les noves empreses de cura domiciliària, que exploten personal precari, de vegades són les mateixes empreses que s’ocupen de les feines externalitzades dels hotels (els qui contracten les kellys). Es pot pensar en sistema de residències on voluntàriament es puguin acollir gent vàlida però amb ganes de mantenir una certa vida col·lectiva. Això, però, no pot ser fruit del desnonament pràctic a través de les hipoteques inverses en què els mateixos o semblants fons voltors i bancs es volen apoderar dels estalvis materialitzats en apartament propi de molts dels jubilats. Sense un bon sistema de residències públiques molts vells es veuran progressivament abocats a desprendre’s del seu pis i acceptar les condicions imposades pels bancs.

Es tot el model de societat que queda palès a través de la qüestió de les residències, per tant. Cal, però actuacions immediates i per això us copio la proposta esbossada pels Comuns, primer i a sota un resum de l’anàlisi, diagnòstic i proposta que ha elaborat el Govern d’esquerres de Navarra.

PROPOSTA ESBORRANY PER UN PACTE NACIONAL PER UN NOU MODEL DE GESTIÓ, SERVEIS I UN PLA DE CONSTRUCCIÓ DE NOVES RESIDÈNCIES PÚBLIQUES

REFLEXIÓ PER ANAR A UN PACTE NACIONAL

La pandèmia ha posat de manifest la situació de feblesa del sistema sanitari i dels serveis socials fruit de les retallades durant el període 2008 i de l’increment de les privatitzacions que van fer el PP i CIU.

Les residències de la gent gran que ja arrossegaven precarietat en mitjans i personal ha sigut un trampa mortal d’aquesta pandèmia, la vergonya de la gestió política d’aquesta crisi.

La cura i la salut de la gent gran no ha de ser un negoci amb beneficis privats, dedicant els menys serveis possibles i en el què els professionals sociosanitaris treballant en condicions precàries. Tot això ha posat en evidència la insuficiència de recursos professionals i materials per prestar l’atenció sanitària que es requeria i les carències en la resposta ràpida.

S’ha posat de manifest que l’actual model està esgotat i que la seva mercantilització ho ha fet ineficaç per a les persones grans, excepte per a les multinacionals i els Fons d’Inversió que han vist un nínxol de negoci en els serveis a la gent gran.

Cal anar a un nou model de gestió i serveis de les residències que estigui centrada en les persones grans i no en els beneficis privats i que el Govern de Catalunya deixi de mirar ha un altre costat i actuï en favor de la seva gent.

No pot haver una altre crisi com aquesta en la que les persones grans siguin la diana per una manca de coordinació i mala gestió, per això cal plantejar també la necessitat d’un Pla de Xoc, tenint en compte que a la tardo podria haver un nou rebrot del COVID-19.

Cal anar a canviar la tendència actual on hi hagi un percentatge major de residències públiques envers al sector privat. A Catalunya, el 18% són entitats públiques i el 82% d’aquestes corresponen a entitats privades, cal dir també (dades 2018) de les 64.093 places de residències, 10.298 són públiques, les restants 53.795 són privades i algunes residències públiques són gestionades per empreses privades. Mentre tant la tendència no canviï cal anar a un model on hauria de ser comú entre el sector públic i el sector privat.

Canviar la tendència no és impossible, és un tema fonamentalment de voluntat política, un exemple d’això es Suècia, que amb una població d’habitants una mica superior a Catalunya, el seu model és que totes les residències són públiques o tenen totes les seves places concertades amb l’administració.

Son moltes veus que demanen aquest canvi de model de gestió i serveis de les residències al nostre país, però és necessari articular un espai que faci possible el canvi: amb un altre model, amb formació, contractes i salaris dignes del seu personal, amb recursos i noves inversions amb residències públiques per fer de Catalunya un exemple de model.

Per això cal un Pacte Nacional per un nou model de gestió, serveis i un Pla de construcció de noves residències públiques, com a projecte participat dels diferents àmbits institucionals i socials que vaig més enllà del govern del moment, en definitiva ha de ser un pacte de país, on la gent gran sigui una prioritat, perquè sinó som capaços com a país de cuidar a la gent gran, el fracàs com a societat serà devastador.

TEMES PER ELABORAR UNA PROPOSTA D’ UN PACTE NACIONAL PER UN NOU MODEL

  1. Diagnosi que hauria de ser la base que ens ajudi a superar els problemes de l’actual model de gestió de les residències.
  2. Mapa de residències públiques i privades a Catalunya.
  3. Professionalitzar el sector de treballadors i treballadores amb formació continua, contractes i salaris dignes i el seu reconeixement social.
  4. Drets dels/les residents/es, a ser actius a participar de totes les decisions que li afectin, a tenir uns/es professionals de referència de l’atenció primària del sistema públic de salut.
  5. Els equips d’atenció primària (EAP) siguin els responsables de l’atenció sanitària a les persones grans i per tant ha d’anar acompanyat dels recursos econòmics, de personal i tècnics suficients per cobrir totes les necessitats.
  6. Protocols i codi ètic.
  7. Implementa una major coordinació entre els sistemes de salut i serveis socials que poc ha avançat a la pràctica.
  8. Un Pla de construcció de residències públiques i recursos econòmics.
  9. Pa de seguiment del nou model de gestió i del Pla de construcció de residències públiques.

PARTICIPANTS EN EL PLA NACIONAL DE PER A UN NOU MODEL

  • El Govern de Catalunya a través de Salut i Serveis Socials.
  • Els grups parlamentaris.
  • L’administració local a través de l’FMC i l’ACM
  • Sindicats més representatius de Catalunya: CCOO i UGT
  • Sector empresarial de les residències
  • Experts.

RECOMANACIONS DE L’ESTUDI DE NAVARRA

  1. Prestar atención prioritaria a aquellas residencias que se ubiquen en zonas geográficas en las que se incrementa la tasa de contagios o surgen brotes y actuar con rapidez aplicando medidas preventivas de aislamiento. Queda suficientemente demostrado que a mayores contagios en la zona física en la que se ubica la residencia, mayor incidencia de la pandemia en ésta. En caso de detectar nuevos contagios o rebrotes en una determinada zona, las residencias ubicadas en el área deben extremar las precauciones, especialmente en sus relaciones con el exterior, y actuar con rapidez. La prioridad de protección debe de darse en todas las residencias, pero prestando especial atención a aquellas que se encuentren en sectores territoriales en donde crecen las tasas de contagio o se incrementan los focos. Es por lo tanto fundamental hacer un seguimiento de los entornos, contar con análisis de sectorialización constantes y utilizar criterios de segmentación en función de la ubicación territorial a la hora de tomar medidas. Auditoría de los centros residenciales en Navarra ante la crisis de la COVID-19.
  2. Continuar aplicando medidas preventivas con objeto de evitar que se produzcan contagios, disponiendo de PCR suficientes y prestando especial atención a las desinfecciones. Una de las constataciones del informe es que los contagios y fallecimientos se concentraron especialmente en un sector de residencias. Una vez entraba el virus en la residencia, las posibilidades de contención eran muy limitadas y el impacto era muy alto a todos los niveles: recuérdese que en 24 de los 70 centros de personas mayores la tasa de contagio es superior al 25% y que en estos centros concentran el 94,2% de residentes contagiados y el 93% de fallecimientos. Por lo tanto, la prevención es fundamental. Esta prevención incluye la aplicación de PCR sistemática a residentes y personal, o con los criterios que se consideren oportunos, y desinfecciones intensas y frecuentes.
  3. Garantizar que las residencias cuentan en todo momento con un stock de recursos de todo tipo, incluido sanitarios, para hacer frente a situaciones de emergencia como la ocurrida. La falta de materiales, especialmente en los momentos más duros de la crisis, fue un factor fundamental de desprotección que incidió tanto en la tasa de contagios como en la limitada posibilidad para hacer frente a éstos una vez se producían. Es necesario que se defina un stock suficiente de recursos necesarios con los que las residencias han de contar. Se debe concretar con criterios de atención sanitaria y social qué tipo recursos son necesarios y qué cantidades mínimas las residencias deben tener en stock para afrontar posibles situaciones similares. La Administración debería de facilitar el acceso a esos recursos y en todo caso tendrá que asegurar que las residencias están aprovisionadas.
  4. Evitar en todo momento que las residencias adquieran materiales sanitarios, como los EPI, en entornos no confiables o de fabricación propia. Lógicamente la pandemia llevó a muchas residencias a situaciones extremas, fruto de la necesidad del momento y el desabastecimiento general a nivel mundial, por ello algunas se vieron obligadas a tener que recurrir a estas dos vías de adquisición. Sin embargo, aun no sabiendo qué habría pasado si no se hubiese recurrido a estos métodos, todo indica que el efecto de estas medidas fue muy limitado. Contar con los recursos sanitarios adecuados sin duda es crucial.
  5. Garantizar que las residencias van a contar con los recursos y apoyos externos necesarios y especialmente con los apoyos sanitarios cuanto tengan que recurrir a éstos. Es necesario tener previsto mecanismos efectivos para garantizar que cuando las residencias tengan necesidad de contar con apoyos de servicios externos van a poder recurrir a éstos y les van a ser facilitados. En la experiencia de los meses previos la valoración sobre algunos apoyos, en concreto hospitalizaciones, hospitalización a domicilio y centros de atención especializada, no fue suficientemente satisfactoria.
  6. Contar con mecanismos adecuados que permitan a las residencias reponer sus bajas laborales de forma rápida, o reforzar el número habitual de empleados de distintos perfiles en caso de extensión de la COVID-19 en la residencia. La gestión de emergencia que se hizo de las necesidades de recursos humanos durante la pandemia demuestra que el sistema no está suficientemente engranado y que no Auditoría de los centros residenciales en Navarara ante la crisis de la COVID-19 21 tienen mecanismos idóneos para reaccionar ante estas situaciones. Los esfuerzos de búsqueda individualizada de personal por parte de cada residencia funcionaron cuando las residencias disponían de listas de candidatos, pero no son suficientemente efectivos en situaciones de emergencia. Sin duda la Administración podría reforzar estos procesos con sistemas de apoyo centralizados que no solo permitirían dar solución a estas situaciones, sino también realizar procesos preparatorios, facilitar el acceso de los profesionales a este ámbito de trabajo que cada vez requiere más recursos humanos y en definitiva contribuir a mejorar el acceso a estas profesiones y la cualificación de las personas. Los medios digitales permiten realizar ésto actualmente de forma ágil reduciendo esfuerzos y costes.
  7. Establecer unas ratios de empleados totales, incluido personal médico y sanitario, más altas, especialmente en contextos de pandemia. La ratio de empleados por persona residente es un factor de protección y el análisis demuestra que las residencias con altas ratios de empleo tuvieron menos contagios y han soportado mejor la pandemia. Ésto lleva a pensar que la mayor dotación de recursos humanos redunda en mejor servicio y mayor proyección ante situaciones similares. Aquellas que lograron superar mejor la situación contaban con más recursos humanos para afrontarla desde el inicio. Téngase en cuenta que 3 de cada 4 residencias han tenido que aumentar personal y en el caso de aquellas con altas tasas de contagio o fallecimiento lo han hecho prácticamente todas, lo que lleva a pensar en la necesidad de incrementar el personal de acuerdo a los perfiles que se necesitan.
  8. Establecer mecanismos, protocolos y procedimientos junto con las residencias para hacer frente a situaciones de crisis. La pandemia ha evidenciado la ausencia de planes de riesgo y mecanismos para hacer frente a situaciones de emergencia. Más allá de los planes que cada centro ha de tener, desde la Administración y teniendo en cuenta que en situaciones de crisis, se requiere la intervención de muchos actores, se puede reforzar la puesta en marcha procedimientos, planes, guías de referencia y dar pautas a nivel global, contando con personas o equipos que apoyen en la gestión de estas situaciones y garanticen el acompañamiento y apoyo necesario.
  9. Formación y apoyo a directivos y profesionales sobre medidas preventivas a tomar en caso de una vuelta de la pandemia. Como resultado de la pandemia las residencias se vieron en la necesidad de formar de modo urgente a sus profesionales en cuestiones sanitarias, como puesta y retirada de EPI, protocolos de aislamiento, etc. Desde la Administración se podría reforzar sesiones formativas e informativas (ej. a través de webinar, difusión de videos cortos, etc.) tanto sobre cuestiones básicas como sobre otras más especializadas. En estos momentos, por otra parte, se requiere no solo formación de directivos y profesionales, sino también apoyo moral, refuerzo en su tarea, entrenamiento en resiliencia, etc., porque este estudio demuestra que hay muchos sentimientos negativos (miedo, tristeza, impotencia) que han de ser superados, y para ello las personas necesitan refuerzo intenso. Auditoría de los centros residenciales en Navarara ante la crisis de la COVID-19 22
  10. Mejorar la información disponible, gestionarla de modo eficiente y monitorizar de modo permanente la situación con el apoyo de las tecnologías. La pandemia ha evidenciado una vez más las limitaciones de los sistemas de información en el ámbito de los servicios sociales. La falta de sistemas integrados de información, y sobre todo el limitado uso de herramientas tecnológicas al servicio de una mejor información, son carencias por superar en el corto plazo. El cuadro de mando predictivo que se ha elaborado como resultado de esta auditoría y la herramienta predictiva en un Dashboard interactivo son un ejemplo de las múltiples posibilidades que ofrece la tecnología, siempre y cuando se pueda contar con datos y que los mismos sean de calidad. Por último, en el marco de estas recomendaciones no queremos dejar de hacer referencia a la necesidad de continuar el proceso de cambio del marco del modelo de residencial. No solamente en el conjunto de España, sino en toda Europa y también en otros muchos países, se ha abierto con motivo del COVID-19 un debate no sólo sobre la necesidad de impulsar políticas de desinstitucionalización, sino sobre el modelo de residencias que se necesita en el futuro. Residencias que tienen que dotar de seguridad a las personas, proteger su salud desde la perspectiva biopsicosocial y sobre todo convertirse en espacios interconectados con el entorno, en donde las personas que residen puedan sentir que es su hogar y seguir desarrollando su proyecto de vida. Este modelo ha sido definido entre todos, consultando especialmente a las personas mayores y con discapacidad, y desde la perspectiva de un adecuado equilibrio entre coste y resultados y ha de seguirse el proceso en marcha para la aprobación de la normativa recientemente elaborada.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Activitats i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.