Veure-hi més enllà. El pensament de Giulia Adinolfi sobre la política de les dones

Text la conferència d’Elena Grau Biosca a la Casa Orladai de Sarrià el passat 3 de febrer de 2022, dins del cicle “Pensadors marxistes contemporanis” organitzat per l’ACIM

ELENA GRAU BIOSCA

Abans de parlar del pensament de Giulia Adinolfi i de la seva aportació al feminisme del nostre país, voldria perfilar el seu recorregut biogràfic perquè a l’experiència de vida s’entrellacen molts fils que configuren una forma d’estar al món i per tant de crear idees i punts de vista.

Giulia Adinolfi, una aposta molt alta: la mesura plena de la pròpia vida

Giulia va néixer l’any 1930 a Salerno. Era la segona criatura d’Attilio i Maria. Un any abans havia nascut Matteo i exactament un any després de Giulia nasqué Anna. Maria i Attilio eren una parella de classe mitja. Ell treballava a la banca pública italiana, era un home recte de talant liberal i democràtic, emocionalment fràgil i de salut delicada. Maria havia treballat en una oficina abans del matrimoni, després fou una mestressa de casa competent i una mare atenta i amorosa, una dona acollidora i flexible, forta i resolutiva. Giulia es crià doncs en una família amb forts vincles afectius i relacionals.

Durant els primers anys de la seva vida la família va viure a Nàpols i també a Mogadiscio per motius laborals. La infantesa de Giulia tingué lloc durant l’època feixista i la segona guerra mundial. Al final de la guerra ja instal·lats a Nàpols, els tres fills feren estudis superiors: Matteo, medecina; Giulia, magisteri i filologia hispànica i Anna, biologia.

Ja a la universitat, i potser una mica abans, Giulia es va relacionar amb una generació d’intel·lectuals i de joves napolitans que havien estat compromesos amb la resistència i que culturalment i política es movien en l’òrbita del PCI; ella s’hi va afiliar molt jove, als 15 anys.

També des de ben jove, als 21 anys, es va independitzar de la família, amb el seu suport, anant a treballar de mestra a Sant’Arcangelo (Magione) on va estar en contacte amb el món de la pagesia pobre. Mentre hi treballava va estudiar Filologia hispànica, assolint la Laurea amb una tesi sobre La Celestina. Es va vincular com investigadora a l’Istituto Italiano per gli Studi Storici (IISS), creat per Benedetto Croce. El seu mentor en els estudis hispanístics va ser Salvatore Battaglia, director de la revista Filologia Romanza, en la que va publicar dos articles fruit de la seva recerca: Giulia Adinolfi, “La Celestina e la sua unità di composizione”, Filologia Romanza, Anno I, Fasc. 3º, 1954; Giulia Adinolfi, “Le Cartas Marruecas di José Cadalso e la cultura spagnola della seconda metà del settecento”, Filologia Romanza, Anno III, Fasc. 1º, n. 9, 1956.

Giulia havia viatjat a Espanya l’any 1954 per perfeccionar la llegua castellana en un curs d’estiu a la Universitat de Santander. Durant aquesta estada també viatjà a Madrid i a Barcelona. Dos anys després tornà a Barcelona becada per l’IISS. Salvatore Battaglia la va presentar a Martí de Riquer com una investigadora que “studia con amore e con intelligenza e con ottimi risultati.” Martí de Riquer la va posar en contacte amb joves professors i investigadors de l’àmbit literari a Barcelona. Fou en aquest ambient on Giulia va conèixer Manuel Sacristán l’estiu del 1956. Entre ells l’atracció i l’entesa va ser ràpida; compartien l’amor per l’estudi, per l’art i la cultura, una sensibilitat humanista i un compromís polític i moral comunista. Giulia i Manolo es varen casar el 27 d’agost del 1957 a Nàpols i escolliren Barcelona com lloc de residència. En aquesta elecció va ser decisiu el fet que ambdós consideressin que la lluita contra el franquisme era prioritària; que era ací on havien d’estar. Una decisió que comportava una forma de vida gens fàcil que aspirava però a ser una vida plena.

Giulia li demanava molt a la vida, la seva aposta era ben alta. Aspirava a una plenitud sense escissions. Això volia dir trobar un equilibri i una mesura pròpia entre totes les dimensions de la vida: el gaudi del cos i de l’esperit; l’exercici de l’intel·lecte i les emocions; la pràctica i el pensament; el fer material i la vida contemplativa; el plaer de la relació i també de la soledat. Estava convençuda que la vida plena no s’assolia en solitari, no podia ser una solució individual aïllada dels altres. D’aquesta aspiració en formava part el treballar cada dia per l’assoliment de les condicions col·lectives -entre les quals la central era l’abolició del treball explotat- que fessin possible un viure ple de sentit per a tothom. Aquest era el moll de l’os del seu comunisme.

Giulia era una dona emancipada formada en un país democràtic després de la segona guerra mundial. Emancipada en el sentit de tenir un projecte professional propi centrat en l’estudi, una feina que li donava independència econòmica i un compromís polític i moral que orientava la seva manera d’estar al món. I alhora era una dona que no havia abandonat el que havia après i rebut de la seva mare. Cultivava els sabers femenins i valorava com imprescindibles les pràctiques que les dones havien realitzat en relació al manteniment de la vida. Un homenatge a la seva mare, en paraules de Dolors Folch i altres dones que la varen conèixer.

Els sabers femenins que Giulia cultivava tenien a veure amb la seva competència en el manteniment de la vida quotidiana que incorporava no solament les tasques de la llar, sinó l’entorn afectiu i relacional que cal per tal de crear i recrear la vida i els vincles entre les persones. A més de Vera i Manolo que eren la seva prioritat, Giulia va cuidar i mantenir vincles a tots els àmbits de la seva vida (familiar, professional, docent) i particularment amb altres dones.

En primer lloc amb la seva mare amb la que mantenia una relació de respecte i de confiança mútua; amb la seva germana, un vincle íntim i afectiu sempre renovat. Amb Rosa Rossi, amiga des de els temps en què eren universitàries a Nàpols, una relació d’intercanvi que permetia a ambdues donar sentit a tot allò que vivien (la professió, l’estudi, les relacions, la política), diríem doncs que era una relació que els permetia ser dones amb sentit propi, dones amb pensament original sobre elles mateixes i el món. Altres amigues de Giulia a Barcelona varen ser Dolors Folch, Lola Albiach, dues dones que han manifestat la petjada que Giulia va deixar a les seves vides.

La vida de Giulia a Barcelona a partir de setembre de 1957 va tenir moments molt durs relacionats amb la vida clandestina i la repressió de la dictadura que tenien conseqüències de tota mena per la parella: precarietat laboral, detencions, registres, negació del passaport a Manolo, tensió i estrés, entre d’altres. També va tenir moments molt feliços: el naixement de Vera, compartir amb Manolo la vida de parella i la criança de Vera, les amistats més properes, la relació amb la família italiana que sempre va ser molt present, els estius a la casa Los Sauces a Puigcerdà on cada any a partir de 1963 acollien a familiars i amics.

L’activitat política de Giulia a Barcelona començà amb la creació del Moviment de Dones Democràtiques durant els anys seixanta.

Relacionat amb aquesta experiència Giulia va escriure l’article “Per un plantejament democràtic de la lluita de les dones” que es va publicar a la revista Nous Horitzons l’any 1967. Deu anys després ella mateixa va explicar que aquest article era fruit del debat d’un grup de dones del PSUC. I algunes de les dones que hi varen participar – com Pilar Fibla i Carme Vilaginés- han confirmat com Giulia n’havia estat la inspiradora i havia guiat les lectures i els debats del grup, malgrat que mai va tenir visibilitat pública.

Aquell mateix any i fins 1971, Giulia formava part de la redacció de Nous Horitzons, en la seva millor època juntament amb Josep Fontana, Xavier Folch, Josep Ferrer, Josep Termes, Francesc Vallverdú i Manuel Sacristán que n’era el director. Sacristán va descriure el projecte dels qui fèien la revista durant aquells anys dient:“la redacció d’”Horitzons” a l’interior va voler practicar des del començament un programa gramscià, un programa de crònica crítica de la vida quotidiana entesa com a totalitat dialèctica concreta, com la cultura real.” (M. Sacristán, “Sobre el paper cultural i polític de “Nous Horitzons” a Catalunya”, edició facsímil 1960-1961, Arxiu del PSUC, 1979)

Posteriorment, com professora de la UAB, va participar en la lluita del professorat no numerari i fou fundadora del sindicat de CCOO de l’ensenyament. El darrer any de la seva vida formà part del col·lectiu editor de la revista Mientras tanto de la qual havia sigut inspiradora i fundadora. En aquesta revista es van publicar els tres darrers textos que foren la seva contribució a la refundació de l’aliança entre moviments potencialment transformadors i la renovació de la perspectiva de la revolució social – que la revista es plantejava-, aportant la reflexió que ella feia sobre l’experiència de les dones i el feminisme.

Pel que fa a l’activitat laboral, Giulia va treballar a l’escola italiana el curs 1957-58, fins el naixement de Vera i després va fer algunes classes particulars d’italià i algunes feines editorials o encàrrecs sobre temes literaris. Deu anys després s’incorporà com professora de literatura de batxillerat a l’escola Aula i l’any 1972 entrà com professora a la UAB on va treballar fins el 1979. De la seva tasca docent n’he sentit parlar a alumnes i companyes de feina i he vist la immensa quantitat de material dedicat a la preparació de les classes. Giulia era una professora exigent i alhora amatent amb l’alumnat. Les seves classes de literatura tenien un elevat nivell i també una relació constant amb la realitat que vivien els i les alumnes. Era creativa i innovadora en les propostes de treball que oferia als estudiants per tal que s’impliquessin i donessin el millor d’ells.

La seva activitat com investigadora durant els anys que visqué a Barcelona se centrà en l’estudi de l’obra d’Antoni de Capmany, Filosofia de la elocuencia, donant continuïtat a la recerca sobre els il·lustrats iniciada anteriorment. L’any 1975 però renuncià a la realització de la tesi doctoral sobre aquest autor. En canvi, va reprendre el treball de recerca el 1976 quan, juntament amb Rosa Rossi, inicià un estudi sobre el procés de la Inquisició a Maria de Cazalla. Una investigació al voltant d’una figura femenina que plantejava reptes de gran interès per a Giulia i Rosa com veurem més endavant.

Giulia va morir el 21 de febrer de 1980. Dolors Folch va escriure d’ella: “Giulia portava sempre la batalla en un doble front: el seu propòsit fou el de lluitar alhora per la transformació global de la societat en tots els camps al seu abast i per la traducció d’aquests valors al terreny de la vivència individual de cada dia. Ella ens ensenyà que per molt alts que siguin els ideals pels quals es lluita, a nivell individual no hi ha més vida, i per tant no hi ha més mesura, que la vida quotidiana. Giulia era la persona més roja que he conegut mai.” (Dolors Folch, “En la mort de Giulia Adinolfi”, revista Nous Horitzons nº 62, abril 1980)

I en aquest sentit, Rosa Rossi, al documental de Xavier Juncosa sobre Giulia, senyalava que la seva coherència entre ideals i vida quotidiana responia, al que seria un lema feminista: “allò que és personal és polític”.

El pensament original de Giulia Adinolfi sobre les dones i el moviment feminista

Com s’ha assenyalat al perfil biogràfic, Giulia es va sentir cridada a intervenir amb paraula pública -publicada- en dos moments -1967 i 1979-80- amb la intenció d’enriquir i orientar el debat al voltant de la “política de les dones”. Aquests textos tenen un llenguatge precís i acurat, un discurs depurat i clarificador que comunica de manera eficaç el que ella volia dir.

Però Giulia va escriure molt més del que va publicar. Els textos no publicats que ens han arribat són notes, esborranys o reflexions no acabades molt valuoses per ajudar-nos a entendre el ventall del seus interessos, les preguntes i les exploracions, l’entramat del seu pensament que mai arribarem a conèixer del tot.

Tots els textos -publicats i no publicats- són els punts d’observació que tenim per interpretar com ella va gestar un pensament propi sobre les dones i el seu moviment. Ens permeten copsar, si no la complexitat real del que passava per la ment de Giulia, sí el desplegament i la intenció de la seva escriptura en contacte amb el moment sociopolític i d’experiència de les dones. Hi trobem en particular el que podríem anomenar l’estil de pensament de Giulia. És a dir, com es col·locava davant de qualsevol tema que volgués abordar, per tal de “pensar, no utilizar las ideas”. Pensar cercant una visió des d’ella mateixa; fer pensament original i no pensament del pensament.

Giulia pensava en gran. Això per mi vol dir que no es quedava en els elements circumstancials, no es perdia en debats de curta durada.

Ella acostumava a situar els problemes que volia pensar en un context intentant copsar i analitzar quines eren les tendències o les forces que estaven en joc. Estava atenta a l’entorn i en ell cercava els elements significatius de canvi i la direcció que prenien. Alhora no perdia mai de vista quin era el problema principal que s’havia d’abordar, ni la direcció en la que s’havia de caminar. Pensava en gran perquè no quedava presonera d’escenaris contingents, mirava sempre més enllà. Això li permetia adreçar-se a un ventall ampli d’interlocutores perquè no es posicionava en la polaritat de la discussió, sinó més enllà però mai indiferent o per sobre, al contrari sempre profundament compromesa.

Hi ha diversos elements que recorren l’escriptura de Giulia relativa a les dones i configuren el seu marc de pensament i el seu compromís:

  • El seu interès per l’experiència femenina com una experiència diversa i canviant en diferents contextos. El fet que aquesta experiència és diferent a la masculina i que configura les dones com un subjecte amb una cultura i uns interessos propis. Una cultura fortament vinculada al treball que elles fan a l’espai domèstic i a les relacions afectives que cultiven i sostenen. Una cultura subalterna com les d’altres grups que també interessen Giulia: la classe obrera, la pagesia.
  • La identificació de l’explotació del treball, que dóna lloc a la divisió social i sexual del treball, com el problema central que escindeix la humanitat. Una escissió que impossibilita el desenvolupament amb plenitud de les capacitats humanes. La plenitud a la que Giulia aspirava. En conseqüència, és la desaparició de l’explotació del treball l’única via per a l’alliberament de dones i homes.

Aquest objectiu uneix dones i homes des de la seva diferència. Per assolir-lo, pensava Giulia, cal que les demandes i la situació de les dones “viva en la consciencia concreta” dels homes que lluiten per acabar amb l’explotació del treball. Cal també que les dones recuperin crítica i lliurement la seva tradició i imposin els valors gestats des de la seva diferent experiència que les fa properes la vida i a la natura.

Giulia va anar desenvolupant, afinant i articulant el seu pensament al llarg de les dècades dels anys seixanta i setanta del segle XX. Des d’avui interpretem el que hi havia d’original, de premonitori, d’atenció al seu present i d’avançat al seu temps en els textos de Giulia. Uns textos que sempre tenen una intenció política, d’intervenció per contribuir a definir una política de les dones.

Quina percepció tenia Giulia dels canvis en l’experiència de les dones al nostre país? Entre 1967 i 1980, Giulia fa el seguiment d’un moment històric en què es modifiquen els rols socials i familiars, i s’acaba l’hegemonia patriarcal que ordenava les ments i les vides femenines.

El 1967, al seu article per la revista Nous Horitzons, Giulia va assenyalar que s’estaven produint canvis en el fer i en el paper que les dones havien jugat en l’àmbit de la llar. Les dones eren cada vegada més actives en el món laboral i augmentava la seva participació en els àmbits cultural i polític. Començaven a transgredir el paper d’esposes i mares que els havia assignat el franquisme i el nacionalcatolicisme després de la guerra civil. A la vegada, es transformaven les tasques i les responsabilitats que assumien dins la família. De ser productores, passaven a ser les gestores del consum familiar en un món en què el consum estava canviant les formes de vida. Dues tendències que afectaven la vida de les dones en sentits diferents: d’una banda la transgressió d’uns rols de gènere imposats i d’una altra l’adopció del paper de consumidores per excel·lència en una societat de consum forçós. Giulia, sempre alerta, veia el moviment en dues direccions i advertia sobre els perills d’un fals alliberament a través del consum.

Uns anys després (1971-72), analitzarà en profunditat aquesta tendència en una xerrada sobre dones i societat de consum en la què desenvolupa una acurada reflexió sobre la “sociedad de consumo obligado, forzado, dirigido por el interés del capital”.

Després de desgranar les característiques, les estratègies i els nous mecanismes de dominació a través de l’alienació que suposa l’adquisició d’objectes, Giulia passa a explicar el paper del consum forçós a la vida de les dones. De proveïdores a consumidores que canalitzen les seves insatisfaccions a través de la compra, igual d’altra banda que fan els homes, però des d’una altra experiència vital i social. Giulia observa com el consum forçós que ha implantat la societat de capitalisme avançat, imposa no solament un model de negoci que beneficia l’interès privat, sinó una concepció del món, una ideologia. És ací on rau la seva capacitat de destrucció de les cultures amb valors opositius al capitalisme, com poden ser la cultura obrera o la cultura femenina. La insatisfacció que podria ser perillosa per l’ordre social, es canalitza cap a la repetició ritual del fet de comprar esperonada per la publicitat.

El 1976, en plena eclosió feminista durant les Jornades Catalanes de la Dona (JCD), Giulia es preguntava el perquè de la dificultat de les dones de qüestionar la seva condició. Analitzant els elements que jugaven en aquell context, recorria des de la superposició d’ideologies, fins i tot contradictòries, que abonaven la subjecció de les dones; la ineficàcia de les reformes legislatives en el sentit de la igualtat de drets; i la manca de consciència obrera respecte a la situació de les dones.

Però anava més enllà dels elements del context per preguntar-se què passava per les ments femenines i per fer-ho sens dubte també apel·lava a la seva pròpia experiència de dona. Apuntava en aquell moment que calia tenir en compte com les dones havien interioritzat la feminitat fins tenir-la incorporada “en la sensibilidad, en la respuesta “instintiva” (…), en el carácter, los deseos, los sueños, en la relación con las cosas, los objetos, las personas, la muerte. La condición femenina se hace parte tan íntima, tan ligada a nuestro ser que resulta no sólo difícil, sino doloroso, desgarrador, enfrentarse a esta realidad última.” Cal observar que tots aquests elements que ella enumerava, des del punt de vista antropològic, configuren una cultura. Una cultura femenina interioritzada de la què es difícil distanciar-se críticament. Giulia coneix aquesta realitat “ligada a nuestro ser”. Segueix: “Es frecuente por eso que las mujeres reaccionen con cierta desconfianza a los intentos de quienes les hablen de su condición, de su explotación, sobre todo si se apunta, más que a su situación laboral, a sus relaciones familiares.” Ella posava en relació aquesta realitat de dones -la interiorització del que anomena condició femenina- amb el treball de les dones a l’àmbit domèstic que és també l’espai de les relacions afectives.

L’expressió “cultura femenina” l’escriu en un altre text del mateix 1976 a propòsit de la ponència “Dona i treball” de les Jornades Catalanes de la Dona:

“(…) Existe una cultura femenina, una cultura histórica, etc. (la importancia del amor, de las relaciones interpersonales, de las relaciones con los hijos) que la transformación de la familia en una realidad social en que imperan modos de producción serviles degrada, pero que tampoco libera/ devuelve el modo de producción industrial, capitalista.”

La ponència “Dona i Treball” de les JCD presentava l’abolició del treball domèstic per mitjà de la socialització, per tal que les dones s’incorporessin al treball assalariat en igualtat de condicions que els homes, com la via per l’alliberament. Giulia hi estava en un total desacord, i aquest pensar a contra corrent és l’originalitat del seu pensament. Un pensament a contra corrent que hi veia més enllà.

D’una banda, veia que la incorporació de les dones al treball industrial o assalariat no era una via d’alliberament. Això ja ho havia advertit 10 anys abans: “Un ejemplo típico de la concepción “feminista” es la sobrevaloración de la función liberadora del trabajo social para la mujer: entrar en la producción social es la panacea de todos los males que la mujer sufre actualmente.” Perquè ella no perdia de vista l’explotació del treball en el capitalisme.

D’altra banda, i estretament lligat al fet que Giulia no va rebutjar mai els sabers femenins i els valors generats per l’experiència de les dones, afirmava que existia una cultura femenina al llarg de la història i que estava vinculada al treball i al món dels afectes en l’espai de convivència. I que les dones es resistien a renunciar-hi.

A finals dels anys setanta, Giulia observa una nova situació desencadenada pel fenomen feminista. Hi havia una crisi d’identitat entre les dones que era expressió de la profunda crisi de la cultura femenina que el patriarcat els havia imposat. Aquest fet generava una situació de desconcert que es reflectia en les propostes contradictòries que el mateix feminisme presentava. Aquesta crisi mostrava també com les dones estaven deixant de donar-li crèdit al patriarcat. A Itàlia uns anys després (1996) algunes feministes ho van anomenar “el final del patriarcat”. Però aquesta crisi, o aquest final, suposava un repte per les dones: si la cultura femenina patriarcal no tenia ja crèdit entre les dones -i per tant no els donava identitat-, quina era la direcció que havien de prendre per donar sentit al ser dones?

En aquell moment en què es desmoronava un món simbòlic -l’ordre del patriarcat-, Giulia veia que calia trobar un camí propi de les dones per donar una nova significació al ser dona. Una significació que no vingués imposada, sinó que fos triada o configurada per les dones.

Cal apuntar que Giulia sempre va pensar el moviment de dones com un moviment amb política pròpia. Ja en el seu primer article del 1967 Giulia havia defensat un camí propi de les dones per participar en la lluita general per la democràcia. A l’article per a la revista Nous Horitzons, en el que intentava clarificar “la auténtica política democrática ante los problemas de las mujeres.” senyalava que els problemes que interessaven les dones eren, a més de la recuperació dels drets perduts, sobre tot els que afectaven les condicions de vida de dones i homes però que elles assumien des de la seva posició majoritària de mestresses de casa, de gestores de la qualitat de vida. Era des d’aquest lloc d’experiència que les dones reconeixien la manca de justícia de la societat en què vivien. I era des d’aquesta experiència que calia trobar la perspectiva pròpia i específica de les dones en la lluita per la democràcia. Defensava doncs una autonomia política del moviment de dones.

A finals dels anys setanta calia trobar un camí propi que alliberés les dones del que ella anomenava “la falsa alternativa” que les tenia escindides. Falsa alternativa entre dues posicions que, tot i que en aparença eren oposades, en realitat totes dues eren funcionals a l’ordre del patriarcat: l’acceptació del rol i la cultura femenina tradicional que havia servit a la dominació dels homes sobre les dones; el rebuig absolut d’aquesta cultura per lliurar-se a la consecució de la igualtat per mitjà de la identitat amb els homes, assumint la tradició cultural “de los que oprimen y explotan”.

El camí que havíem de fer les dones, segons Giulia, era un camí d’independència simbòlica de l’ordre patriarcal, perquè:

“… al rechazar su cultura tradicional, las mujeres no sólo se liberan de cadenas i tabúes, sino que en cierto modo corren también el riesgo de tirar el agua sucia del baño con el niño dentro, según el dicho alemán.”

Aquest fragment del text “Sobre las contradicciones del feminismo”, publicat el 1979 al nº 1 de la revista mientras tanto, a algunes dones ens va canviar la vida, perquè d’alguna manera sabíem que el patriarcat no ho havia ocupat tot a les nostres vides. Llençar la criatura amb l’aigua del bany era llençar alguna cosa que nosaltres mateixes érem, perquè en el nostre ser dones no tot era imposat pel patriarcat. Havíem rebut de les nostres mares una gran complexitat de sabers, d’actituds, de maneres de fer i estar a la vida que no es reduïen als mandats que pretenien minoritzar i controlar la nostra vida. Aquesta part de nosaltres era la criatura -varem descobrir gràcies a Giulia- que volíem conservar i fer créixer.

Per això el camí que senyalava Giulia va ser tremendament poderós per nosaltres. Deia ella:

“Las mujeres tendrían que ser capaces de asumir crítica i libremente su propia tradición, de medirse con ella, de rechazar sus elementos negativos y de reivindicar, en cambio, aquellos otros que -cualquiera que haya sido su función- revelan hoy una potencialidad positiva.”

Era tota una proposta teòrico-política per al moviment feminista que li havia de permetre sortir del seu esquinçament i la seva paralització.

La proposta de Giulia, si bé al nostre país va ser rebuda amb força polèmica, connectava amb les preocupacions, les preguntes i les reflexions que altres dones estaven fent en altres països.

En aquells anys, una generació de dones que participaven en el moviment feminista, es preguntava ¿Què son les dones: una casta, una classe, un grup oprimit, quina mena de grup? Historiadores com Gerda Lerner, Joan Kelly i també Giulia Adinolfi i Rosa Rossi venien a respondre, entre totes, que les dones eren la meitat de la humanitat, un dels dos sexes, un grup subaltern amb una cultura pròpia. Per això les dones, que es trobaven a totes les classes socials, tenien interessos, experiències i valors comuns que travessaven la divisòria de classe.

D’aquesta experiència històrica de dones n’havia sorgit una cultura pròpia.

En el mateix moment que Giulia estava escrivint els textos que es publicaren al nº1,2 i 3 de Mientras tanto, ella i Rosa compartien la investigació sobre Maria de Cazalla. Una recerca històrica sobre una figura femenina del segle XVI que a elles els interessava particularment perquè plantejava la confrontació, per mitjà de la paraula, d’una dona amb el tribunal de la Inquisició, una institució del poder patriarcal. Els interessava la cosmovisió de Maria i la seva capacitat de defensar-se davant el tribunal sense negar-se a ella mateixa.

Aquesta perspectiva tenia a veure amb la seva formació gramsciana, amb la reflexió sobre les cultures subalternes que malgrat servir a la dominació havien generat visions i valors propis que eren alternatius a l’ordre del poder. En aquest sentit els va interessar molt el llibre Carlo Ginzburg, El queso y los gusanos, en el que Ginzburg tracta de reconstruir la cosmovisió del moliner Menocchio a través dels documents del seu procés inquisitorial al segle XVI.

Però Giulia i Rosa sabien que el fet de treballar sobre una dona, els plantejava nous reptes. Entre les historiadores de la seva generació, s’exploraven no solament les absències femenines en la història narrada pels homes, sinó els canvis que suposaria el fet d’incorporar el subjecte dona en la metodologia i la narrativa històriques. El fet de mirar la història des del punt de vista femení. Giulia i Rosa varen participar en les recerques i en les preguntes que la seva generació es plantejava i havia de respondre.

Elles, com moltes de les historiadores vinculades al moviment feminista, treballaven en un marc de pensament creat per la incorporació de la classe obrera a la Història. En un dels esborranys sobre història de les dones, Giulia senyala com el punt de vista de classe, introduït amb l’emergir del moviment obrer, havia revolucionat la historiografia, els seus mètodes i la seva narrativa. Havia produït un canvi de visió del món i de la Història, un canvi en el simbòlic. Canvi que va permetre veure en el passat les relacions de producció i a totes aquelles persones que, sense haver entrat en la història escrita, havien fet possible amb el seu treball l’existència de civilitzacions, imperis, estats, formes de vida i cultura. Així va néixer la història social que acollia a totes les persones que contribuïen al funcionament de les societats.

Les dones que, com Giulia i Rosa, treballaven en aquells anys dins del paradigma de la història social, varen percebre no obstant l’absència de dones en una història que potencialment les havia de contemplar. Es varen plantejar doncs complir el propòsit que la història social anunciava: fer una història en la que finalment hi cabés tothom, es a dir, en la qual hi hagués presència femenina i masculina. I complir aquest propòsit, segons Giulia, no consistia a afegir dones i reomplir buits perquè això faria irrellevant la particular experiència femenina de subordinació. El que calia era entendre “la dinámica histórica de la constante opresión de la mujer”. Calia conèixer com havien evolucionat històricament les relacions entre homes i dones que fins el moment havien tingut com resultat la cancel·lació de les dones, de la seva experiència i la seva paraula.

En aquells anys es van crear categories amb aquesta finalitat: “relació entre els sexes” com una relació social, “patriarcat” com la forma de dominació dels homes sobre les dones, i finalment “gènere i sistema de gèneres o sexe/gènere” (Gayle Rubin, 1984) per nombrar els rols atribuits al ser dona o home en cada moment històric, en cada cultura. Amb aquestes eines es podia començar a mirar el passat des del punt de vista de les dones.

D’aquest passat s’havia de fer emergir sobre tot una realitat que no s’havia vist: l’experiència de les dones a la història. Gerda Lerner deia que l’experiència de les dones era creació social: elles havien treballat, creat, recreat i sostingut relacions, vida comunitària, havien donat significats a l’experiència, inventat rituals i generat sabers.

Havien creat una cultura femenina, una cultura vinculada a les seves pràctiques i espais d’acció que calia conèixer.

Giulia coincidia amb Gerda Lerner però optà per parlar de “subcultura femenina” perquè, seguint la seva formació gramsciana, era conscient que aquesta cultura gestada en l’experiència de subalternitat tenia la complexitat d’estar conformada per elements imposats pel patriarcat. Alguns d’aquests elements la configuraven com oposada a la masculina en la dicotomia masculí/femeni. En primer lloc, deia Giulia, es podia dubtar “que el hombre se haya quedado con la parte mejor” pel que feia als valors contraposats adjudicats a dones i homes. Però sobre tot, aquesta cultura tenia altres valors i elements propis relacionats amb el fet d’haver sorgir al marge de la visió del món des de la dominació.

“Interesa analizar del mundo femenino no sólo las ideas y los mitos producidos por una cultura patriarcal; sólo una concepción muy reductiva y parcial puede reducir la compleja realidad social y cultural del mundo femenino a esos elementos, ignorando la profunda elaboración que las mujeres han hecho de ellos, como de todos los elementos de su experiencia, a lo largo de la historia.”

He assenyalat que Giulia treballava amb Rosa alhora en el projecte d’estudi del procés a Maria de Cazalla i en els textos adreçats al moviment feminista publicats a la revista mientras tanto. Les línies de reflexió s’entrecreuen clarament i d’elles parteixen dues perspectives de treball que Giulia ja no va poder continuar, però que varen tenir desenvolupaments posteriors confirmant el seu “veure-hi més enllà”.

Pel que fa a la investigació de la Història de les dones Giulia especificava que tenia particular interès estudiar “los momentos en que emerge la conciencia femenina de su discriminación”. També coincidien en aquest punt les historiadores com Gerda Lerner o Joan Kelly en considerar que els moments en què elles havien pres consciència del seu ser dones i havien pres la paraula -oral o escrita- per significar-ho al món, formaven part de la creació social de les dones.

Aquests moments no solament havien estat els de protesta i reivindicació de drets, com el moviment sufragista de començament del segle XX, que eren els que fins llavors s’havien estudiat com a moment de sorgiment de la consciència feminista. Deia Giulia en canvi:

“… se han dado a lo largo de la historia momentos en los cuales por influencia de otras circunstancias esta conciencia ha emergido en forma frecuentemente individual pero también colectiva, aunque siempre limitada. Limitada a grupos más o menos pequeños y limitada porque ha sido sistemáticamente vencida. Uno de estos momentos son los años en que vivió María de Cazalla que representaron una crisis generalizada y profunda de la conciencia religiosa pero no sólo de ella.”

Aquesta era una perspectiva que obria la idea de consciencia femenina, de llibertat femenina, sense limitar-la a la reivindicació de drets i a un moment concret de la història. Era doncs també una obertura d’horitzons per la Història de les dones. Efectivament, com després s’ha estudiat, en altres moments de la història hi va haver dones que varen significar la seva relació amb Déu prescindint de la mediació masculina, com les místiques. Dones com les beguines que a l’Edat Mitjana varen practicar una socialitat femenina eludint la jerarquia de la institució eclesiàstica (S.XII a XV). Dones que varen fer política des d’espais de relació amb hegemonia femenina, com les precioses en els seus salons (SXVII i XVIII).

L’altra perspectiva de treball era l’estudi i la reflexió sobre el treball domèstic, atès que Giulia partia de la idea que “uno de los elementos básicos de la subcultura femenina es el trabajo doméstico”.

En els seus darrers textos que eren inicials per aquest estudi, Giulia feia un seguit d’observacions relatives a la naturalesa d’aquest treball i adreçades a clarificar algunes confusions que predominaven en el moviment feminista.

En primer lloc, la identificació del treball domèstic com la causa d’opressió de les dones. Observava Giulia:

“No siempre, sin embargo, queda claro si lo que se condena es la división del trabajo que asigna exclusivamente a las mujeres este tipo de trabajo, tal como está organizado hoy, o el trabajo doméstico mismo.” I en un altre text afirmava: “Lo malo no es el trabajo doméstico, sino su inclusión forzada en la división del trabajo.”

En segon lloc, la consideració que el treball domèstic era residual, un treball artesanal en una societat industrial. Giulia senyalava que el treball domèstic era imprescindible per la producció i reproducció de la força de treball en una societat industrial. I precisava que no era un treball artesanal sinó no-mercantil. Que precisament el fet que fos imprescindible i no-mercantil era el que havia permès afirmar que les dones no treballaven a l’espai domèstic. Perquè l’únic que es considerava treball en aquesta societat industrial era l’ocupació, el treball mercantilitzat.

En canvi, per Giulia, el fet de no ser mercantil i de què la relació amb l’objecte de treball passés pels afectes feia que les dones tinguessin una relació amb el treball diferent a la dels homes. I també afirmava “la superioridad del trabajo no-mercantil sobre el mercantil”, malgrat la funció que pogués haver tingut.

Finalment, seguint amb aquella percepció que ja tenia els anys seixanta, senyalava que el treball domèstic estava sent envaït per l’empresa privada. I que aquest fet havia creat la il·lusió que la seva desaparició i l’alliberament de les dones havia de venir de la mecanització i la socialització del treball domèstic. Giulia considerava que tant la mercantilització en forma d’objectes i serveis, com la socialització en una societat sense vocació social, com a formes de substitució del treball domèstic, eren una catàstrofe.

En aquell moment poques dones varen entendre l’abast de la reflexió de Giulia, i menys varen saber desenvolupar la seva proposta de treball. Més aviat hi va haver una resposta espantada d’una part del feminisme.

Però amb els anys hem vist com, d’una banda, s’han seguit mercantilitzant moltes de les produccions i serveis que abans feien les dones a l’espai domèstic (residències de gent gran, serveis de cura a domicili, menjar precuinat) i d’una altra des del feminisme s’ha ressignificat la cultura de les dones i el treball que seguim fent a l’espai domèstic. S’ha donat visibilitat a aquest treball amb els estudis d’usos del temps. S’ha posat en el debat públic el valor de la cura i de les tasques femenines no mercantils.

Giulia estava connectada amb tota una generació de dones que varen iniciar el que s’ha anomenat “la revolució de les dones”. Es va plantejar les preguntes del seu temps i en va donar una resposta original i pròpia, moltes vegades a contra corrent i en debat amb el moviment feminista del nostre país. I sobre tot va veure-hi més enllà, i en fer-ho va obrir-nos la possibilitat de cercar el sentit de ser dones tenint com referència la nostra genealogia, la nostra cultura, per portar-les al món per a homes i dones.

L’any 1980 ella va formular així les condicions per a l’alliberament de les dones:

“Condición material de ello es que deje de haber división sexual y social del trabajo. Condición ideal es que la mujer reconozca, e imponga a los hombres, el respeto de los valores hoy universalizables que ella ha creado en su larga historia de esclavitud y que arraigan en su especificidad biológica, en su mayor initimidad con la vida y la naturaleza.”

Barcelona 3 de febrer de 2022

NOTES DE LECTURA

Els textos de Giulia Adinolfi citats estan publicats a: “Escritos sobre la cuestión femenina”, Dimensiones de una ausencia. Memoria de Giulia Adinolfi, monogràfic de la revista mientras tanto nº 94, Primavera de 2005.

Alguns escrits sobre Giulia Adinolfi es poden trobar a:

“Escritos sobre Giulia Adinolfi”, Dimensiones de una ausencia. Memoria de Giulia Adinolfi, monogràfic de la revista mientras tanto nº 94, Primavera de 2005.

J. Benach, X. Juncosa i S. López Arnal (ed.), Del pensar, del vivir, del hacer. Escritos sobre “Integral Sacristán” de Xavier Juncosa, cap. VIII Giulia, El Viejo Topo, Barcelona, 2006.

El documental de Xavier Juncosa “Giulia” que forma part de l’obra Integral Sacristán es pot veure a:

Els escrits de les historiadores a les que s’ha fet referència es troben a: Gerda Lerner, The Majority finds its Past, Oxford University Press, 1979

Joan Kelly, Women, History and theory. the Essays of Joan Kelly, The University of Chicago press, 1984.

Publicat dins de Biografies, Economia i Treball, Filosofia | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Veure-hi més enllà. El pensament de Giulia Adinolfi sobre la política de les dones

L’escàndol de les residències i la gent gran

Guió de la sessió ACIM Sarrià del 29 d’octubre de 2010 amb Pedro Jesús Fernández

Antoni Montserrat

Els desastres que ha provocat la COVID-19 a les Residències encara ni estan acabats ni comptabilitzats adequadament

Queda clar: que el seguiment mèdic dels residents no arribava ni a atenció pal·liativa. No podia enfrontar-se a una epidèmia. Afany de lucre com a criteri, empreses de serveis múltiples, no especialitzades, fons d’inversió, complicitat amb l’administració convergent (Mutuam, etc.)

Cal abastar la qüestió amb tota la seva intensitat: els vells eren un aspecte més de les cures a càrrec de dones de la família o personal, gairebé sempre femení, mal pagat i precari. A les residències, igual. És tot el sistema de cures que cal contemplar. No cal continuar amb el sistema de residències-moritori si la gent gran pot mantenir vida personal independent. L’atenció domiciliària està també cada cop més en mans d’empreses del mateix tipus. Però les residències ha d’estar estretament vinculades al Cap corresponent.

Es tot el model de vida que cal canviar. Quan deixes de ser productiu, en el sentit d’explotat per a l’obtenció de benefici, esdevens un destorb, ets marginat. D’ací també la lluita per privatitzar les pensions i sobretot passar-les del sistema de repartiment al de capitalització. Ja hem vist el desastre de Xile, en què les pensions del tàndem Pinochet- Milton Friedman han quedat reduïdes en no-res creant una crisi social insuportable. Encara sort que els trets conservadors dels nostres vells en fan una bossa de vots per a la dreta. Per això el Pacte de Toledo, per amagar a través de la negociació les retallades i l’abandó de la recerca d’una solució. Els vells se’ls invisibilitza en aquesta societat de l’instant i de la imatge.

Deia Pedro Jesús Fernández en un article recent:

la pandèmia les ha convertit, més que mai, en protagonistes involuntàries dels despropòsits d’alguns governs que han prioritzat l’atenció de les persones més joves que no pas de la gent gran, que va ser abandonada a la seva sort.

No cal recordar les recomanacions dels responsables de la sanitat de la Comunitat de Madrid, governada pel PP.

les retallades en sanitat portades a terme per governs de dretes i la privatització de serveis com les residències són allò que ens explica l’enorme mortaldat de centenars de milers de persones grans, residents en aquests centres assistencials desbordats i amb greus deficiències de funcionament, malgrat els professionals, per manca de recursos de tota mena, també humans.

És molt dur, però hi ha qui ha denunciat que molts residents no només han mort per la manca de l’atenció necessària per evitar les conseqüències de la pandèmia, sinó també de fam.

Els familiars no podien visitar els seus per les restriccions existents per evitar la propagació de la pandèmia, i això ha suposat l’abandó de persones grans que no van rebre l’atenció que requerien i no van ser derivades als hospitals per rebre el tractament mèdic que necessitaven.

Cal apostar per la creació de residències públiques i recuperar les gestionades per entitats privades, ja que la cura i la salut de la gent gran no han de ser el negoci de ningú.

És vergonyós que a Catalunya, segons el mapa de Serveis Socials de 2018, el total de places sigui de 64.093, de les quals només 10.298 són públiques.

Canviar la situació no és impossible, si bé es necessita voluntat política per aconseguir un model basat en l’atenció a la persona i evitar que situacions com les que s’han viscut no tornin a repetir-se en el futur.

En un recent article es denunciava un cas, el de la Residència de Calafell, que ha hagut de ser intervinguda, i en aquests mateixos dies, tres residències més també hi ha estat. En total la Generalitat ha intervingut 21 residències. Però quan el mal ja està fet. No hi ha hagut autèntica presa en mà per part de la Generalitat del problema, no es fan prou proves al personal de les residències que és per on entra la infecció i de fet no es detecta la infecció fins que arriba als residents, perquè com sabem a les persones més joves la infecció sovint és asimptomàtica.

Cal no caure en el pur individualisme i demanar simplement que les persones grans es mantinguin a les seves cases mentre es puguin valdre per elles soles, amb ajut extern o sense. Hem de tenir present que el mateix model de negoci de les residències es reprodueix en les noves empreses de cura domiciliària, que exploten personal precari, de vegades són les mateixes empreses que s’ocupen de les feines externalitzades dels hotels (els qui contracten les kellys). Es pot pensar en sistema de residències on voluntàriament es puguin acollir gent vàlida però amb ganes de mantenir una certa vida col·lectiva. Això, però, no pot ser fruit del desnonament pràctic a través de les hipoteques inverses en què els mateixos o semblants fons voltors i bancs es volen apoderar dels estalvis materialitzats en apartament propi de molts dels jubilats. Sense un bon sistema de residències públiques molts vells es veuran progressivament abocats a desprendre’s del seu pis i acceptar les condicions imposades pels bancs.

Es tot el model de societat que queda palès a través de la qüestió de les residències, per tant. Cal, però actuacions immediates i per això us copio la proposta esbossada pels Comuns, primer i a sota un resum de l’anàlisi, diagnòstic i proposta que ha elaborat el Govern d’esquerres de Navarra.

PROPOSTA ESBORRANY PER UN PACTE NACIONAL PER UN NOU MODEL DE GESTIÓ, SERVEIS I UN PLA DE CONSTRUCCIÓ DE NOVES RESIDÈNCIES PÚBLIQUES

REFLEXIÓ PER ANAR A UN PACTE NACIONAL

La pandèmia ha posat de manifest la situació de feblesa del sistema sanitari i dels serveis socials fruit de les retallades durant el període 2008 i de l’increment de les privatitzacions que van fer el PP i CIU.

Les residències de la gent gran que ja arrossegaven precarietat en mitjans i personal ha sigut un trampa mortal d’aquesta pandèmia, la vergonya de la gestió política d’aquesta crisi.

La cura i la salut de la gent gran no ha de ser un negoci amb beneficis privats, dedicant els menys serveis possibles i en el què els professionals sociosanitaris treballant en condicions precàries. Tot això ha posat en evidència la insuficiència de recursos professionals i materials per prestar l’atenció sanitària que es requeria i les carències en la resposta ràpida.

S’ha posat de manifest que l’actual model està esgotat i que la seva mercantilització ho ha fet ineficaç per a les persones grans, excepte per a les multinacionals i els Fons d’Inversió que han vist un nínxol de negoci en els serveis a la gent gran.

Cal anar a un nou model de gestió i serveis de les residències que estigui centrada en les persones grans i no en els beneficis privats i que el Govern de Catalunya deixi de mirar ha un altre costat i actuï en favor de la seva gent.

No pot haver una altre crisi com aquesta en la que les persones grans siguin la diana per una manca de coordinació i mala gestió, per això cal plantejar també la necessitat d’un Pla de Xoc, tenint en compte que a la tardo podria haver un nou rebrot del COVID-19.

Cal anar a canviar la tendència actual on hi hagi un percentatge major de residències públiques envers al sector privat. A Catalunya, el 18% són entitats públiques i el 82% d’aquestes corresponen a entitats privades, cal dir també (dades 2018) de les 64.093 places de residències, 10.298 són públiques, les restants 53.795 són privades i algunes residències públiques són gestionades per empreses privades. Mentre tant la tendència no canviï cal anar a un model on hauria de ser comú entre el sector públic i el sector privat.

Canviar la tendència no és impossible, és un tema fonamentalment de voluntat política, un exemple d’això es Suècia, que amb una població d’habitants una mica superior a Catalunya, el seu model és que totes les residències són públiques o tenen totes les seves places concertades amb l’administració.

Son moltes veus que demanen aquest canvi de model de gestió i serveis de les residències al nostre país, però és necessari articular un espai que faci possible el canvi: amb un altre model, amb formació, contractes i salaris dignes del seu personal, amb recursos i noves inversions amb residències públiques per fer de Catalunya un exemple de model.

Per això cal un Pacte Nacional per un nou model de gestió, serveis i un Pla de construcció de noves residències públiques, com a projecte participat dels diferents àmbits institucionals i socials que vaig més enllà del govern del moment, en definitiva ha de ser un pacte de país, on la gent gran sigui una prioritat, perquè sinó som capaços com a país de cuidar a la gent gran, el fracàs com a societat serà devastador.

TEMES PER ELABORAR UNA PROPOSTA D’ UN PACTE NACIONAL PER UN NOU MODEL

  1. Diagnosi que hauria de ser la base que ens ajudi a superar els problemes de l’actual model de gestió de les residències.
  2. Mapa de residències públiques i privades a Catalunya.
  3. Professionalitzar el sector de treballadors i treballadores amb formació continua, contractes i salaris dignes i el seu reconeixement social.
  4. Drets dels/les residents/es, a ser actius a participar de totes les decisions que li afectin, a tenir uns/es professionals de referència de l’atenció primària del sistema públic de salut.
  5. Els equips d’atenció primària (EAP) siguin els responsables de l’atenció sanitària a les persones grans i per tant ha d’anar acompanyat dels recursos econòmics, de personal i tècnics suficients per cobrir totes les necessitats.
  6. Protocols i codi ètic.
  7. Implementa una major coordinació entre els sistemes de salut i serveis socials que poc ha avançat a la pràctica.
  8. Un Pla de construcció de residències públiques i recursos econòmics.
  9. Pa de seguiment del nou model de gestió i del Pla de construcció de residències públiques.

PARTICIPANTS EN EL PLA NACIONAL DE PER A UN NOU MODEL

  • El Govern de Catalunya a través de Salut i Serveis Socials.
  • Els grups parlamentaris.
  • L’administració local a través de l’FMC i l’ACM
  • Sindicats més representatius de Catalunya: CCOO i UGT
  • Sector empresarial de les residències
  • Experts.

RECOMANACIONS DE L’ESTUDI DE NAVARRA

  1. Prestar atención prioritaria a aquellas residencias que se ubiquen en zonas geográficas en las que se incrementa la tasa de contagios o surgen brotes y actuar con rapidez aplicando medidas preventivas de aislamiento. Queda suficientemente demostrado que a mayores contagios en la zona física en la que se ubica la residencia, mayor incidencia de la pandemia en ésta. En caso de detectar nuevos contagios o rebrotes en una determinada zona, las residencias ubicadas en el área deben extremar las precauciones, especialmente en sus relaciones con el exterior, y actuar con rapidez. La prioridad de protección debe de darse en todas las residencias, pero prestando especial atención a aquellas que se encuentren en sectores territoriales en donde crecen las tasas de contagio o se incrementan los focos. Es por lo tanto fundamental hacer un seguimiento de los entornos, contar con análisis de sectorialización constantes y utilizar criterios de segmentación en función de la ubicación territorial a la hora de tomar medidas. Auditoría de los centros residenciales en Navarra ante la crisis de la COVID-19.
  2. Continuar aplicando medidas preventivas con objeto de evitar que se produzcan contagios, disponiendo de PCR suficientes y prestando especial atención a las desinfecciones. Una de las constataciones del informe es que los contagios y fallecimientos se concentraron especialmente en un sector de residencias. Una vez entraba el virus en la residencia, las posibilidades de contención eran muy limitadas y el impacto era muy alto a todos los niveles: recuérdese que en 24 de los 70 centros de personas mayores la tasa de contagio es superior al 25% y que en estos centros concentran el 94,2% de residentes contagiados y el 93% de fallecimientos. Por lo tanto, la prevención es fundamental. Esta prevención incluye la aplicación de PCR sistemática a residentes y personal, o con los criterios que se consideren oportunos, y desinfecciones intensas y frecuentes.
  3. Garantizar que las residencias cuentan en todo momento con un stock de recursos de todo tipo, incluido sanitarios, para hacer frente a situaciones de emergencia como la ocurrida. La falta de materiales, especialmente en los momentos más duros de la crisis, fue un factor fundamental de desprotección que incidió tanto en la tasa de contagios como en la limitada posibilidad para hacer frente a éstos una vez se producían. Es necesario que se defina un stock suficiente de recursos necesarios con los que las residencias han de contar. Se debe concretar con criterios de atención sanitaria y social qué tipo recursos son necesarios y qué cantidades mínimas las residencias deben tener en stock para afrontar posibles situaciones similares. La Administración debería de facilitar el acceso a esos recursos y en todo caso tendrá que asegurar que las residencias están aprovisionadas.
  4. Evitar en todo momento que las residencias adquieran materiales sanitarios, como los EPI, en entornos no confiables o de fabricación propia. Lógicamente la pandemia llevó a muchas residencias a situaciones extremas, fruto de la necesidad del momento y el desabastecimiento general a nivel mundial, por ello algunas se vieron obligadas a tener que recurrir a estas dos vías de adquisición. Sin embargo, aun no sabiendo qué habría pasado si no se hubiese recurrido a estos métodos, todo indica que el efecto de estas medidas fue muy limitado. Contar con los recursos sanitarios adecuados sin duda es crucial.
  5. Garantizar que las residencias van a contar con los recursos y apoyos externos necesarios y especialmente con los apoyos sanitarios cuanto tengan que recurrir a éstos. Es necesario tener previsto mecanismos efectivos para garantizar que cuando las residencias tengan necesidad de contar con apoyos de servicios externos van a poder recurrir a éstos y les van a ser facilitados. En la experiencia de los meses previos la valoración sobre algunos apoyos, en concreto hospitalizaciones, hospitalización a domicilio y centros de atención especializada, no fue suficientemente satisfactoria.
  6. Contar con mecanismos adecuados que permitan a las residencias reponer sus bajas laborales de forma rápida, o reforzar el número habitual de empleados de distintos perfiles en caso de extensión de la COVID-19 en la residencia. La gestión de emergencia que se hizo de las necesidades de recursos humanos durante la pandemia demuestra que el sistema no está suficientemente engranado y que no Auditoría de los centros residenciales en Navarara ante la crisis de la COVID-19 21 tienen mecanismos idóneos para reaccionar ante estas situaciones. Los esfuerzos de búsqueda individualizada de personal por parte de cada residencia funcionaron cuando las residencias disponían de listas de candidatos, pero no son suficientemente efectivos en situaciones de emergencia. Sin duda la Administración podría reforzar estos procesos con sistemas de apoyo centralizados que no solo permitirían dar solución a estas situaciones, sino también realizar procesos preparatorios, facilitar el acceso de los profesionales a este ámbito de trabajo que cada vez requiere más recursos humanos y en definitiva contribuir a mejorar el acceso a estas profesiones y la cualificación de las personas. Los medios digitales permiten realizar ésto actualmente de forma ágil reduciendo esfuerzos y costes.
  7. Establecer unas ratios de empleados totales, incluido personal médico y sanitario, más altas, especialmente en contextos de pandemia. La ratio de empleados por persona residente es un factor de protección y el análisis demuestra que las residencias con altas ratios de empleo tuvieron menos contagios y han soportado mejor la pandemia. Ésto lleva a pensar que la mayor dotación de recursos humanos redunda en mejor servicio y mayor proyección ante situaciones similares. Aquellas que lograron superar mejor la situación contaban con más recursos humanos para afrontarla desde el inicio. Téngase en cuenta que 3 de cada 4 residencias han tenido que aumentar personal y en el caso de aquellas con altas tasas de contagio o fallecimiento lo han hecho prácticamente todas, lo que lleva a pensar en la necesidad de incrementar el personal de acuerdo a los perfiles que se necesitan.
  8. Establecer mecanismos, protocolos y procedimientos junto con las residencias para hacer frente a situaciones de crisis. La pandemia ha evidenciado la ausencia de planes de riesgo y mecanismos para hacer frente a situaciones de emergencia. Más allá de los planes que cada centro ha de tener, desde la Administración y teniendo en cuenta que en situaciones de crisis, se requiere la intervención de muchos actores, se puede reforzar la puesta en marcha procedimientos, planes, guías de referencia y dar pautas a nivel global, contando con personas o equipos que apoyen en la gestión de estas situaciones y garanticen el acompañamiento y apoyo necesario.
  9. Formación y apoyo a directivos y profesionales sobre medidas preventivas a tomar en caso de una vuelta de la pandemia. Como resultado de la pandemia las residencias se vieron en la necesidad de formar de modo urgente a sus profesionales en cuestiones sanitarias, como puesta y retirada de EPI, protocolos de aislamiento, etc. Desde la Administración se podría reforzar sesiones formativas e informativas (ej. a través de webinar, difusión de videos cortos, etc.) tanto sobre cuestiones básicas como sobre otras más especializadas. En estos momentos, por otra parte, se requiere no solo formación de directivos y profesionales, sino también apoyo moral, refuerzo en su tarea, entrenamiento en resiliencia, etc., porque este estudio demuestra que hay muchos sentimientos negativos (miedo, tristeza, impotencia) que han de ser superados, y para ello las personas necesitan refuerzo intenso. Auditoría de los centros residenciales en Navarara ante la crisis de la COVID-19 22
  10. Mejorar la información disponible, gestionarla de modo eficiente y monitorizar de modo permanente la situación con el apoyo de las tecnologías. La pandemia ha evidenciado una vez más las limitaciones de los sistemas de información en el ámbito de los servicios sociales. La falta de sistemas integrados de información, y sobre todo el limitado uso de herramientas tecnológicas al servicio de una mejor información, son carencias por superar en el corto plazo. El cuadro de mando predictivo que se ha elaborado como resultado de esta auditoría y la herramienta predictiva en un Dashboard interactivo son un ejemplo de las múltiples posibilidades que ofrece la tecnología, siempre y cuando se pueda contar con datos y que los mismos sean de calidad. Por último, en el marco de estas recomendaciones no queremos dejar de hacer referencia a la necesidad de continuar el proceso de cambio del marco del modelo de residencial. No solamente en el conjunto de España, sino en toda Europa y también en otros muchos países, se ha abierto con motivo del COVID-19 un debate no sólo sobre la necesidad de impulsar políticas de desinstitucionalización, sino sobre el modelo de residencias que se necesita en el futuro. Residencias que tienen que dotar de seguridad a las personas, proteger su salud desde la perspectiva biopsicosocial y sobre todo convertirse en espacios interconectados con el entorno, en donde las personas que residen puedan sentir que es su hogar y seguir desarrollando su proyecto de vida. Este modelo ha sido definido entre todos, consultando especialmente a las personas mayores y con discapacidad, y desde la perspectiva de un adecuado equilibrio entre coste y resultados y ha de seguirse el proceso en marcha para la aprobación de la normativa recientemente elaborada.
Publicat dins de Activitats | Etiquetat com a | Comentaris tancats a L’escàndol de les residències i la gent gran

Número 9 de la revista Nuestra Historia

Número 9

Debates y mitos políticos y sociales de la Historia Medieval: el pasado presente

(primer semestre de 2020)

Índice

Editorial

  • Número 9, Consejo de Redacción de Nuestra Historia. [pdf]

Dossier: Debates y mitos políticos y sociales de la Historia Medieval: el pasado presente

  • Presentación, Gustavo Hernández Sánchez. [pdf]
  • Del modo de producción germánico al modo de producción campesino. Nuevos enfoques materialistas para la Primera Alta Edad Media peninsular: propuestas desde la arqueología, Carlos Tejerizo-García. [pdf]
  • ¿Paisajes de guerra o paisajes del poder? Conflictos en los castillos de la cuenca del Duero a partir del registro escrito (siglos IX-XII), Daniel Justo Sánchez. [pdf]
  • La Reconquista: construcción de un mito identitario. Usos políticos y discursivos de un concepto anacrónico, Andrea María Ordóñez Cuevas. [pdf]
  • La gran mortandad de 1348. Sobre el mito y la realidad (conocida) de la Peste Negra en España, Guillermo Castán Lanaspa. [pdf]

Debates

  • El Archivo de la Fundación Felipe González: la privatización del Patrimonio Documental, Sergio Gálvez Biesca. [pdf]

Entrevista

  • David Ruiz ante el espejo, radiografía de un historiador con historia, Ramón García Piñeiro. [pdf]

Nuestros Documentos

  • Introducción, Javier Tébar Hurtado. [pdf]
  • Intervención parlamentaria de Marcelino Camacho en la discusión sobre el proyecto de Ley de Amnistía, Marcelino Camacho. [pdf]

Lecturas

  • Centenarios para debatir y reflexionar, Ernesto Gómez de la Hera. [pdf]
  • Viver é tomar partido: memórias, de Anita Leocadia Prestes, Marcos Cesar de Oliveira Pinheiro. [pdf]
  • Memoria roja. Una historia cultural de la memoria comunista en España, 1931-1977, de José Carlos Rueda Laffond, Jordi Sancho Galán. [pdf]
  • Comunistas en tierras de olivos. Historia del PCE en la provincia de Jaén 1921-1986, de Luis Segura Peña, Miguel Ángel Peña Muñoz. [pdf]
  • Por qué las mujeres disfrutan más del sexo bajo el socialismo, de Kristen Ghodsee, Nerea González de Arriba. [pdf]
  • En el laberinto. Las izquierdas en el Sur de Europa (1968-1982), de Andreu Mayayo y Javier Tébar, Cristian Ferrer. [pdf]
  • Las flores y los tanques. Un regreso a la Primavera de Praga, de Luis Zaragoza, Eduardo Abad García. [pdf]
  • Érase una vez el eurocomunismo. Las razones de un fracaso, de Andrea Donofrio, Michelangela Di Giacomo. [pdf]
  • Sota els peus del franquisme. Conflictivitat social i oposició política a Tarragona. 1956-1977, de Cristian Ferrer, Nadia Varo Moral. [pdf]

Encuentros

  • «Sociedades y Culturas. Treinta años de la Asociación de Historia Social». IX Congreso de Historia Social, Sergio Cañas Díez. [pdf]
  • Dos encuentros sobre el Trienio Liberal a las puertas de su bicentenario, Sergio Cañas Díez. [pdf]
  • «Memoria del exilio español en Argelia», Julián Vadillo Muñoz. [pdf]
  • «X Encuentro Internacional de Investigadorxs del Franquismo», Pablo Alcántara Pérez. [pdf]

Memoria

  • «Escuelas con Memoria»: El programa educativo del instituto navarro de la memoria, César Layana Ilundain y José Miguel Gastón Aguas. [pdf]
  • Santiago Álvarez: Homenaje y memoria de un comunista universal, Xabier Ron Fernández. [pdf]
  • Vivir de pie. Francisco Ortiz Carmona, un compromiso inquebrantable de lucha por la libertad, Juan Carlos Marín Sánchez. [pdf]

Autores (Dossier y Debates). [pdf]

Descargas del número completo en pdf:

Número 9 en A4: versión digital [tamaño A4, con marcadores e hipervínculos: 10MB].

Número 9 en B5: versión para imprimir [tamaño B5, mayor resolución, sin marcadores: 36MB]

Publicat dins de Història | Etiquetat com a | Comentaris tancats a Número 9 de la revista Nuestra Historia

Marxismo y cuestión nacional

Por José Luis Martín Ramos

Ponencia presentada en el Seminario de la ACIM, el 4 de mayo de 2020

Notas previas

La historia de la consideración de la cuestión nacional en el marxismo -de manera singular en la socialdemocracia y el movimiento comunista- no puede hacerse como el despliegue de una doctrina, que se desarrolla de manera inmanente partiendo de una propuesta inicial que de idea en idea culmina en una determinada formulación. Vale para ella lo que Lúkacs escribió en su introducción a El asalto a la razón (1953): “quien intente descubrir la trabazón entre los problemas filosóficos desde el punto de vista de lo que se llama el desarrollo inmanente de la filosofía, caerá necesariamente en una deformación idealista de las conexiones más importantes, aun cuando el historiador que así proceda disponga de los conocimientos necesarios y ponga, subjetivamente, la mayor voluntad en el empeño de su objetivo”. Continua llegint

Publicat dins de Història | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Marxismo y cuestión nacional

Lluita contra la corrupció i altres aspectes de l’actuació fiscal en l’actualitat

Publicat dins de Activitats | Etiquetat com a | Comentaris tancats a Lluita contra la corrupció i altres aspectes de l’actuació fiscal en l’actualitat

Respeto a la memoria histórica en Europa

La dirección de transform! europa lanza la siguiente carta abierta sobre la resolución “Europa debe recordar su pasado para construir su futuro”, adoptada por la mayoría del Parlamento Europeo, rechazada por el grupo GUE / NGL.

La propuesta de resolución conjunta del Parlamento Europeo, aprobada por una gran mayoría el 19 de septiembre, sobre “la importancia del recuerdo europeo para el futuro de Europa“, es un acto político y cultural erróneo y debe rechazarse enérgicamente. Continua llegint

Publicat dins de Història | Etiquetat com a | Comentaris tancats a Respeto a la memoria histórica en Europa

Teresa Pàmies i les dones del PSUC

Publicat dins de Biografies, Història | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Teresa Pàmies i les dones del PSUC

La Gran Guerra y la revolución. Orígenes de la Internacional Comunista

Ja teniu a les llibreries (no compreu a Amazon) el llibre “La Gran Guerra y la revolución. Orígenes de la Internacional Comunista” coordinat per José Luís Martín Ramos.

L’obra recull les ponències de José Luis Martín Ramos, Francisco Erice, Joan Tafalla i Alejandro Andreassi Cieri presentades el desembre de 2015 a les jornades organitzades pel Viejo Topo, l’Espai Marx i l’ACIM al voltant de la Conferència de Zimmerwald.

******************

Amb aquest ja són quatre els llibres publicats pel Viejo Topo resultat de conferències coorganitzades per l’ACIM al voltant de la història de la Revolució Russa. Recordem els altres títols:

Hablemos de Imperialismo hoy, coordinat per Ramon Franquesa

 

 

 

 

 

 

 

La revolución rusa de 1917 y el Estado. Del Consejo de Comisarios del Pueblo a la NEP (1917-1921), coordinat per Joan Tafalla

 

 

 

 

 

 

 

Crisis y revolución: El movimiento obrero europeo durante la guerra y la revolución rusa (1914-1921), coordinat per Alejandro Andreassi

Publicat dins de Història, Notícies de l'ACIM | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a La Gran Guerra y la revolución. Orígenes de la Internacional Comunista

Número 7 de la revista “Nuestra Historia”

Ja podeu descarregar el número 7 de la revista “Nuestra Historia: revista de historia de la FIM”

Número 7 [número completo en pdf]

Los combates por la Historia de Josep Fontana

Índice

Editorial

  • Número 7, Consejo de Redacción de Nuestra Historia. [pdf]

Dossier: Los combates por la Historia de Josep Fontana

  • Presentación: Josep Fontana en Nuestra Historia, José Gómez Alén. [pdf]
  • Josep Fontana hoy y mañana: su lugar en la historia de la historiografía, Carlos Forcadell Álvarez. [pdf]
  • Los objetivos compartidos. Nota de homenaje a Josep Fontana, historiador marxista y maestro de historiadores, Rosa Congost. [pdf]
  • El maestro en su biblioteca, Gonzalo Pontón. [pdf]
  • Josep Fontana como analista del presente: «El futuro es un país extraño», Carlos Martínez Shaw. [pdf]
  • Josep Fontana. La Historia ante el espejo, Juan Andrade. [pdf]

Entrevista

  • Domingo Plácido y el oficio de historiador de la Antigüedad, Rosa María Cid López. [pdf]

Nuestros Documentos

  • Presentación, Alberto Carrillo Linares. [pdf]
  • Responsabilidad y tareas de los estudiantes comunistas, Federico Sánchez [Jorge Semprún]. [pdf]

Lecturas

  • Sobre la història i els seus usos públics, de Josep Fontana, Enric Chulio Pérez. [pdf]
  • Atlantic Africa and the Spanish Caribbean, 1570-1640, de David Wheat, Alejandro García Montón. [pdf]
  • Tejer identidades. Socialización, cultura y política en época contemporánea, de Marta García Carrión y Sergio Valero (eds.), Álvaro Álvarez. [pdf]
  • Lo nacional y lo internacional: De la mano en la definición de la relación entre género y comunismo, Irene Abad Buil. [pdf]
  • Crónicas Obreras de Ramiro Reig, de Pere J. Beneyto (ed.), Alberto Gómez Roda. [pdf]
  • La frontera salvaje. Un frente sombrío del combate contra Franco, de Fernando Hernández Sánchez, Julián Vadillo Muñoz. [pdf]
  • Melancolía de izquierda, de Enzo Traverso, Fernando Mendiola. [pdf]

Encuentros

  • «100 años del asesinato de Rosa Luxemburgo», Virginia Gutiérrez Barbarusa. [pdf]
  • «100 años del Trienio Bolchevique en Córdoba: El legado del siglo XX hoy», José Manuel Gómez Jurado.  [pdf]

Memoria

  • Hacia la memoria democrática valenciana: cuatro años de políticas públicas de memoria, Jorge Ramos Tolosa. [pdf]
  • Una deuda con nuestro pasado. El Memorial Democrático de la Cárcel de Segovia, Fernando Jiménez Herrera. [pdf]
  • 14 años rescatando historia y memoria de las víctimas de la dictadura franquista en Madrid, Tomás Montero. [pdf]
  • Cuando un pueblo olvida un nombre: La invisibilidad de Encarnación Fuyola en la memoria colectiva local de Huesca, Irene Abad Buil. [pdf]

Autores (Dossier). [pdf]

 

Publicat dins de Història | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Número 7 de la revista “Nuestra Historia”

Centenari de la Tercera Internacional

Publicat dins de Activitats, Història | Etiquetat com a | Comentaris tancats a Centenari de la Tercera Internacional