La Festa de Treball: la primera gran festa popular de la Catalunya democràtica

Amb aquest títol acaba de veure la llum, publicat per l’editorial Base, el llibre de Manuel Vicente Izquierdo.

El Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC, com tot partit polític, alhora que es feia històricament així mateix, feia Història, tal com ens recorda l’autor d’aquest estudi en la seva presentació. Aquesta premissa és recollida d’un article, de clar to gramscià, escrit pel Vázquez Montalbán sobre “La història del PSUC” i que aparegué publicat a Treball l’octubre de 1980, on s’insistia en la necessitat i l’oportunitat d’iniciar aquesta feina historiogràfica. Trenta anys després, però -i Manel Vicente ho subratlla- es conta amb aportacions importants, algunes d’elles recents, sobre aquesta història; però el cert és que encara és un fet l’escassetat de publicacions sobre el PSUC i el seu passat.

La festa de Treball: la primera gran festa popular de la Catalunya democràtica és, i així és presenta, una obra divulgativa en un sentit noble de la paraula, és a dir, sintètica i alhora travada a partir de preguntes-problema sobre l’assumpte. No es tracta, doncs, d’una vulgarització o una mera glorificació del passat com, avui en dia, s’entén la tasca divulgativa. És necessari advertir als lectors interessats que, per aquesta mateixa raó, no es tracta, ni molt menys, d’una simple recopilació de dades; pel contrari, és història amb un pols narratiu atractiu que ofereix un assaig d’interpretació sobre el devenir de la cultura política i la militància psuquera al llarg de les poc més de dues dècades finals del segle XX.

La història de La festa de Treball representa, sens dubte, una aportació d’allò més nou per diferents raons. Aquest és un apropament a la història del PSUC des d’una perspectiva diferent a les investigacions publicades fins ara. Té el propòsit, reeixit amb escreix, d’analitzar i interpretar una de les manifestacions populars i dels rituals lúdics que va marca la mateixa identitat del partit, però també de la societat barcelonina durant un bon grapat d’anys. A més, és una recerca també nova pel mateix abast cronològic que se’ns proposa, un marc temporal que va des de 1977 fins 1998, traspassant la frontera del Vè Congrés i l’esclat de la crisi el 1981 com ha estat habitual als estudis fets fins ara. Es tracten dels anys durant els quals el paper i el protagonisme polític del PSUC i el seu arrelament social descriuen un auge i caiguda del projecte. Són quasi dues dècades en que el partit es va veure sacsejat per enfrontaments interns, però especialment per les noves dinàmiques polítiques i socials obertes pel trànsit de la Dictadura a la Democràcia al nostre país, i també de manera especial pels efectes del desgast i esgotament d’un projecte comunista a nivell internacional força identificat, tot i que no en un sentit unívoc, amb la URSS i la seva posterior implosió a principis de la dècada dels anys noranta del passat segle XX. El partit va esclatar, agonitzà i, finalment, va ser substituït el febrer de 1987 per Iniciativa per Catalunya, els militants que no vam restar a la nova organització, van marxar a altres partits, a nous moviments socials, o simplement, la majoria, se’n van anar a casa o, millor dit, es van dedicar a desenvolupar les seves vides professionals i familiars al marge del partit.

La traducció de la recerca duta a terme per l’autor s’ha fet amb una escriptura àgil que atrau al lector, que sap aprofitar bona part del que es conserva als arxius, rigorosa i molt bé documentada. En aquest sentit, són del tot recomanable uns apèndixs amb molt de suc sobre el que representava l’organització i la realització d’una festa com la de Treball; no solament de l’assistència (p. 257) i els preus dels bons, sinó també una relació dels espectacles –i els contractes milionaris amb determinats grups-, de les activitats programades, els costos de la seva realització o les organitzacions participants. Si es vol, hom pot considerar La Festa com un baròmetre per mesurar situació dels comunistes catalans en cada moment d’aquells anys. En definitiva, s’analitza de manera detallada una experiència col·lectiva social i cultural impulsada per una força política, però no es redueix a això. L’any 1979 passaren per La Festa més de 173 mil ciutadans, i la mitjana d’assistents durant els anys vuitanta estigué a prop de les 124 mil persones. Això és un fenomen de masses, vinculat per moltes raons a la mateixa efervescència social però també en quan a la capacitat d’organització i la mateixa irradiació aleshores del PSUC. Sens dubte, aquella fou una aportació decisiva a la recuperació de la festa popular i democràtica. D’aquesta forma, Manel Vicente ens proposa i apunta la interpretació sobre el fenomen a partir de l’evolució dels elements socioculturals que van aparèixer durant aquelles dècades, subratllant els moments de connexió entre el partit i la societat catalana, així com de la seva transformació i el seu progressiu esvaïment.

Aquesta és una lectura molt recomanable sobre un viatge històric pel que significà La primera gran festa popular de la Catalunya democràtica. Una part dels 75 anys d’història del PSUC.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Història i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.